Cruïlles, una correspondència

«“Has somiat alguna vegada amb Miró?” La primera pregunta que ens van formular els participants del Susoespai semblava una pregunta fàcil, poc compromesa, però en el fons sacsejava de ple els fils invisibles que ens havien de vincular —potser— amb ells. El somni, com a forma d’evasió, com a nexe entre un món real i un d’utòpic, entre la seva realitat i la nostra.» Així descriu l’Anna la seva primera impressió del projecte Cruïlles.

El projecte Cruïlles, proposat per Apropa Cultura, va unir la Fundació Joan Miró amb el Susoespai, un centre de creació artística destinat a les persones que conviuen amb un trastorn mental. Cruïlles ha estat una oportunitat per formar part d’una acció participativa conjunta: un intercanvi de correspondència escrita entre els treballadors de la Fundació i els participants del Susoespai.

L’exposició Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes ha estat el punt de partida per iniciar la correspondència, després que els participants del Susoespai la visitessin durant sis setmanes i la treballessin al seu taller d’arts plàstiques.

L’objectiu inicial del projecte era crear un espai de convivència que permetés el coneixement mutu. L’intercanvi d’experiències és positiu per a les persones que conviuen amb un trastorn mental i també per a la resta de la comunitat. La convivència basada en la igualtat fomenta una mirada respectuosa entre les persones. Els companys que han participat en el projecte també creuen que aquest tipus d’iniciatives poden contribuir a la construcció de la idea de ciutat col·laborativa i augmentar la coresponsabilitat ciutadana.

En Raúl P. comparteix el seu punt de vista sobre la mostra que ha originat l’intercanvi: «Des del taller del Susoespai hem visitat l’exposició Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes. A les sales hem descobert com en les avantguardes el pensament no s’atura; aquesta exposició ens ha despertat la idea que no pots jutjar un concepte a primera vista. Són moltes les jugades i els pensaments expressats en una partida d’escacs i en l’art».

Alguns d’aquests pensaments han format part de les cartes compartides entre els treballadors i els companys del Susoespai. L’espera entre una pregunta i una resposta ha generat unes ganes creixents d’entendre’ns cada vegada més, tal com diu en Raúl M.: «La relació epistolar ha fet créixer el desig de coneixement entre nosaltres». Finalment hem coincidit tots en una trobada que ens ha permès conèixer-nos, intercanviar idees i compartir impressions sobre l’exposició, tot plegat responent a la necessitat que tots tenim de donar i rebre. A la trobada hem materialitzat —en una mena d’instal·lació— la relació entre nosaltres construint una gran xarxa de fils connectors que reflecteixen les diferents relacions que hem establert.

En Jordi creu que aquesta experiència podria haver anat més enllà: «Hauria desitjat que aquest projecte, encara que modest, hagués tret més profit de l’oportunitat que se’ns brindava, aprofundint més en el coneixement mutu entre els participants, amb canals de comunicació que facilitessin una interrelació més gran. Tot i així, valoro positivament l’experiència; entre altres coses, perquè estic convençut que la satisfacció incompleta no és un inconvenient, sinó un revulsiu».

Voldríem que en una propera experiència la correspondència fos més llarga i més fluida. Tot i la curta durada, el projecte Cruïlles ha contribuït a petita escala a un canvi de mirada cap a la salut mental. La Montse creu que «tot comença per l’empatia i el coneixement mutu. Des de l’empatia arribem a l’emoció i a l’experiència viva del museu i el seu entorn».

En definitiva, compartim el desig de l’Anna, que va ser interrogada sobre si havia somiat mai amb Miró: «Obrir-nos a un públic ampli, heterogeni i sensible, obrir la Fundació a tothom, ens permet enriquir-nos mútuament. “No, no he somiat mai amb Miró”, els vaig contestar jo, però sí que hauríem de somiar més sovint perquè els dos mons, el món intangible dels desitjos i el món “real”, anessin estirant els fils i s’apropessin cada vegada més, fins a tocar-se».