Del marxar per créixer a «El viatge de la Muna»

Viure a fora és que el temps es pari en una banda del món i s’acceleri en una altra. No és l’efecte dels jet lags ni de les diferències horàries. És un temps subjectiu intern i capriciós que esvalota emocions i modifica prioritats. A qui pertanyem? A on? Els psicòlegs i els sociòlegs ho deuen haver estudiat i en parlarien amb més propietat, però que avorrit seria explicar les intuïcions que et proporciona una vida nova a través d’un titular científic, no?

M’ha tocat marxar a viure a fora ben bé tres vegades. Parlo d’aquell marxar que fa que et quedis amb la sensació de deixar enrere un tram de la vida per obrir-ne un de nou. I no hi recordo sentiments negatius. Potser sí nusos d’estómac, incerteses i maldecaps lingüístics, però res més. Amb el temps penso que, és clar, jo marxava voluntàriament, amb una motxilla d’il·lusions a l’esquena. I l’única cosa que em preocupava de debò era saber tornar. Saber readaptar-me al lloc de sempre, a la vida de sempre, a la gent de sempre, sabent que jo ja no seria la mateixa de sempre. Amb el temps he entès que, si m’hagués tocat marxar a la força de casa meva, del meu país, o separar-me de la meva família, sense poder-ho triar, els sentiments haurien estat uns altres de molt diferents. De ràbia i impotència com a mínim; segur que també de moltíssima tristesa.

Els reportatges que més han calat en el meu aprenentatge vital com a periodista han estat els de persones que posem sota l’etiqueta de «desplaçats i refugiats». Ara tothom en parla, però em va tocar entrar-hi ja fa ben bé tretze anys, al Pròxim Orient, en la segona i més definitiva d’aquestes tres experiències vitals de ruptura de les quals us parlava al principi. Entendre el lament d’un senyor de vuitanta anys del camp de refugiats de Dheisheh, a Betlem, ensenyant les claus de la que va ser casa seva a Deir Aban, un poble àrab de l’Israel actual, a només vint quilòmetres, no és una feina d’un segon ni d’un minut. Entendre’l de debò i ser capaç de transmetre aquella reivindicació que en un primer moment pot semblar només simbòlica i fins i tot absurda, porta temps, molt de temps; exigeix una certa experiència, un esforç d’empatia despullat de bonisme i de sentimentalisme endolcit. «Perquè, en el fons, és pitjor tenir l’objecte del teu desig ben a prop que molt més lluny, quilòmetres i fronteres enllà», vaig pensar en aquell moment intentant explicar-m’ho.

Però, en el fons, el que aquell senyor volia era demostrar-me que la Història havia estat injusta amb ell i que, malgrat haver aconseguit sobreviure, ho continuava sent. Perquè del seu poble, de casa seva, no en queda més que runa, parets de pedra que potser voldria poder reconstruir algun dia, un dia que no arribarà mai, però. Interessant va ser, en aquest sentit, acompanyar en una jornada de rodatge l’artista Domènec i Sàgar Malé per a la producció de l’obra 48_Nakba. Allà hi és, amb una simple mirada i un cartell, tot aquest pòsit.

També he viscut a Colòmbia, del 2010 al 2012, on he conegut algunes de les històries més punyents. La violència inherent al desplaçament és nauseabunda, angoixant. Fins que no ha arribat la guerra de Síria, Colòmbia va ostentar durant anys el trist rècord de ser el país del món amb més població desplaçada i refugiada junta, més de cinc milions. Persones obligades a marxar de casa una vegada i que al cap d’un any o dos han hagut de tornar a marxar, sota perill o amenaça de mort. Persones perseguides per ser en un lloc cobejat per grans multinacionals, o per ramaders sense escrúpols, o convidades a fugir a cop de matxet i de terror.

L’Esther Polo és una d’aquestes persones. És filla d’una camperola supervivent i resistent, la fundadora del projecte del Valle Encantado, María Zabala. En conèixer-la, de seguida vam veure que li havia tocat madurar abans d’hora. Quan van assassinar el seu pare, un simple camperol del departament de Córdoba, ella era encara al ventre de la seva mare. Ara dedica el seu temps a formar-se com a advocada per, algun dia, poder defensar aquells que mai ningú ha defensat. La seva és una lluita callada, silenciosa i clarivident, que no acabarà amb els acords de pau, arribin com arribin. Perquè, amb acords o sense, Colòmbia continuarà sent durant temps un país on néixer pobre significa estar condemnat a haver de viure abusos i injustícies de per vida.

Sense voler he acabat parlant de refugiats i desplaçats i no era la intenció inicial. Aquest «fenomen» —per no dir «aquesta crua realitat»—, aquest «problema», com s’entesten a qualificar-lo alguns, aquest —això sí— «tema de debat» periodístic, polític i intel·lectual, modela inevitablement els nostres pensaments particulars en aquests temps que corren. I ho fa tant si volem com si no, encara que aquí no hàgim viscut cap entrada massiva de gent de fora, com ha passat a Itàlia, a Alemanya o a França.

En aquests temps de Twitter i pensaments ràpids hi ha una idea que flota en l’ambient repetidament, amb tossuderia. I són pocs els que s’atreveixen a verbalitzar-la, de tan dura i cruenta que sona. Però hi és. El primer a qui la vaig llegir és a Boaventura de Sousa: «Els refugiats no són tan humans com nosaltres. Tenen més deures que drets. Nosaltres [es refereix als europeus] sempre convertim una part de la humanitat en inferior. No hi ha concepte d’humanitat sense deshumanitat». I encara continua, l’entrevista és demolidora. També he llegit aquesta idea a la jove promesa del laborisme anglès Owen Jones, en una sèrie que el The Guardian fa amb el Diario.es: «Els refugiats són un grup que ha sigut deshumanitzat sistemàticament: si creguéssim que són com nosaltres o com els nostres fills, no toleraríem que s’ofeguin en massa al Mediterrani».

Vull acabar amb una nota musical que pot ajudar els nostres fills a pair aquestes històries. És probablement una de les cançons sobre refugiats més boniques que hagi sentit mai. Es titula «El viatge de la Muna», la signen els The Pinker Tones i la canta la Sílvia Pérez Cruz. Al vídeo de l’enllaç la canta en castellà, però en català sona igual de preciosa i tan real com «L’emigrant». Amb el temps, els fills, la família i les amistats que aguanten el pas del anys acaben sent el lloc de pertinença. Les ruptures, si n’hi ha hagut, es dilueixen en el passat.